Era petit i no podia comprendre com s’abonava i es florejava tot el que tenia al meu entorn. Històries del passat que m’explicaven quan l’avi (si, pot sonar a conya), quan l’avi es banyava al riu.

Ara aquest entorn, lluny de mi, està ple de flors, i tinc una floral carretera darrera.

Al desplaçar-me vora el mar tampoc vaig poder comprendre com podien estar les platges i les aigües amb tanta flor, i ara que hi soc a la ciutat, i almenys per estadísitica, hi ha altres coses que no flors.

Ja amb la educació donada, totalment primaveral, ple de flors per tot arreu. Tot i que, ara que hi penso, no recordo cap color d’aquestes, ni tinc pràctica per contar-les. De fet, perquè pensar-hi si ja ens proporcionen les flors necessàries?

Ara, seguim quiets, conformistes, emmerdats de flors, i anem a comprar flors, veiem flors per la televisió, venem flors, i si no en podem comprar que ens proporcionin, ja en vendràn o regalaràn a mal d’altra gent.

I si ens tiren flors? Acceptem-les, “per l’amor de Crist”. Es lo mes normal.

Ara, qualsevol diria que si estigués parlant de merdes estaria boig, oi?